Hola, em dic Wembley, i sóc un poll. Vaig néixer fa un parell de dies d’un ou, com fan tots els polls. Quan vaig néixer, la meva mare i el meu pare van pensar que havia nascut mort, ja que no em movia. Tot va ser una falsa alarma, no em movia perquè estava massa gras, era com una boleta de greix. Els meus pares es diuen Mily i Jacob, i tenen 3 setmanes. La vida dels polls és molt curta i per poc que us sembli, tres setmanes són com 36 anys humans. Jo tinc molts germans, però no me'n recordo de tots els noms, només me'n recordo del meu nom i del dels meus pares, ja que tinc memòria de peix. Vivim en els caps de les nenes que tenen el cabell net. Ens agrada molt que la nostra caseta estigui ben neta i cuidada.
Últimament, molts dels meus germans han mort, ja que han tret un shampoo per matar-nos. És increïble! Volen que s'acabi l’espècie?? Me'n vaig! A on?, no ho sé, tot es sabrà sobre la marxa. El camí és llarg i haig d'estar preparat, prendré una mica de suc de sang abans de marxar. Me'n vaig amb els pares a buscar un altre cap on poder residir.
Vam anar cap al riu Rhin, i vam veure que pasaba un vaixell de paper, vam mirar el riu, i vam veure un nen petit, fent vaixells de paper. Però aquells vaixells tenien una caracteristica especial, dintre d'ells anava un soldadet de color verd. El nen anava llençant els seus soldadets, ja que segons el seus amics, la seva infantesa havia acabat definitivament. Nosaltres, com a bons polls, vam pujar al vaixell, i vam treure un soldadet, i entre els 3, vam portar-lo fins al nen. Ell, es va quedar sorprès, va veure que el seu soldadet preferit havia tornat a ell. El va agafar, el va tocar i se'l va apropar al pit fent un gran somriure. Nosaltres vam aconseguir agafar un vaixell de paper i marxar lluny d'aquella ciutat.
El viatge va ser molt mogut, ja que feia un munt de vent i el vaixell es movia molt, fins i tot, un cop, vam estar a punt de bolcar per culpa meva, ja que m'havia arrepenjat a la paret del vaixell. Finalment, no sé com vam arribar a París, ohlalala! Era increible aquella ciutat, tota plena de llums, gent divertida, nens feliços menjat gelats... Tot era meravellós en aquella ciutat, però continuarem en el pròxim capítol. Però no tot és meravellós en aquesta vida, no teniem menjar i teniem molta gana. Vam baixar del vaixell i vam anar a un cap d'una noia que passava despistada pel carrer. Quan vaig probar la sang, i em vaig posar a tossir, estaba fastigosa. Vam decidir anar a fer un tour per la ciutat aviam si vèiem algun cap més suculent.
Vam decidir seguir buscant un cap d'un nen petit, per poder alimentar-no's una mica. El pare estava molt afeblit, ja que feia molt que no menjava res, en canvi, la mare i jo encara ens aguantàvem de peus.
El pare finalment va caure, i es va quedar estes a terra, em va dir que m'ha apropés. Em va agafar la poteta, i em va donar un paper, em va dir, que aquest paper se'l havia trobat només arribar a París, també em va dir que no li donés a ningú, sobretot a cap poll que volgués ser el meu amic. Finalment va morir.
Vaig agafar el paper, em vaig mirar, el vaig intentar desxifrar, però era impossible. Vaig mirar al meu voltant, i vaig fer un crit, havia acabat de passar una persona amb una disfressa. No sabia ben bé que era aquella persona, però vaig pensar que la seva sang seria molt bona. Vaig agafar la poteta de la mare i va'm marxar a per aquell cap. La seva sang seguia estan fastigosa, però ens servia com a mínim per poder-nos alimentar una mica. Vam anar a seure a una vorera del carrer, i vaig notar que algú em tocava el paper que m'havia donat el pare. Em va donar el pare, em vaig girar i vaig veure un poll molt lleig agafant-me el paper. Em vaig aixecar de cop, i vaig anar corrents darrere d'ell, metres escoltava els crits de la mare. No vaig fer cas al que em deia, i vaig seguir corrents fins que el vaig atrapar. Li vaig treure el paper i li vaig donar una patada i posteriorment se'n va anar corrents. Pensava que no el tornaria a veure, però una part de mi em deia que ens tornaríem a veure. On? Quan? Tot això o decidirà el destí.
Vaig tornar al lloc on havia deixat a la mare. Li vaig ensenyar el paper que m'havia donat el pare. Ella em va dir que aquell paper l'havia vist en una etiqueta de roba que portava un pollastre. Jo no em creia el que em deia la meva mare, vaig mirar cap a l'esquerre i vaig veure un pont que travessava el riu. Vaig agafar la poteta de la mare i la vaig acompañar cap el pont. Em va dir que ella ja estava cansada, ja que no podia seguir el meu trot. Li vaig donar una abraçada i vaig marxar corrents. Vaig travessar una ronda plena de gent, i per poc em trapitxen, sort d'un pollastre que em va agafar per la poteta. Vam estar passant la estona parlant de les nostres coses, i més tard vam estar comentant la seva aventura per Italia. Posteriorment vaig comentar-li el meu problema amb el menjar, ja que no tinc aliment, i ell em va proposar menjar del seu cap si jo l'ajudava en tot el que necessites. Yo vaig acceptar. Li vaig explicar que tenia que anar a buscar a la mare, per dir-li que vingués amb mi, per poder sobreviure. Vaig travessar un altre cop la ronda, i vaig anar al lloc on havia deixat a la mare. Vaig mirar als dos costats però no la vaig veure pas, aixi que vaig decidir fer tot el recurregut que haviam fet per París. Vaig estar una bona estona buscant-la però res, aixó va fer possar-me trist i pensar que l'havian raptat. De cop i volta vaig pensar que potser, el poll, el cual havia trobat abans, ell, podia haver raptat a la mare. Però que podia fer? Vaig tornar al lloc on abans havia trobat el poll. Vaig veure a la mare i al poll junts. Vaig preguntar-li si el coneixia, ella em va dir que era el seu cosí, i que treballa de lladre. Li vaig preguntar si volia venir amb mi però em va contestar que ella estava bé amb el seu cosí. Me'n vaig anar i vaig tornar al lloc on havia trobat al pollastre.
S'havia que dintre de poc m'esperava una altre aventura!
Al matí següent, vaig preparar l'esmorzar a en Pio-Pio, li vaig fer pinso amb amanida, ja que sé que li encanta. Al acabar de preparar l'esmorar vaig fer la bogada, li vaig rentar tota la roba que tenia davant del seu llit.Posteriorment, vaig planxar la seva jaqueta. Per poder realitzar la meva tasca, em va donar unes mini-planxes les quals me les tenia que posar als peus. Semblava que fes esquí! Era tot tant divertit fins que em vaig caure de cap i em vaig fer mal. De cop i volta va entrar una ràfega de vent, la qual em va esclafar contra la paret. Vaig notar que algú em clavaba les ungles contra la meva panxa. Vaig mirar cap a baix i vaig veure que estava volant per sobre de París. Vaig veure com en Pio-Pio agafava la seva bicicleta atrotinada, i començava a córrer, darrere nostre. No m'ho podia creure! Allò era de lo més divertit! M'entres l'ocell s'em emportava a no se on, jo anava cantant la Macarena. M'entres anava cantant, anava pensant que cap amic hauria agafat la seva bicicleta i hagués fet tants quilometres per poder ajudar-me. Això feia sentir-me bé, ja que joi no havia de pedalejar, ni res, Un cop arribatal nostre destí vaig veure una noia amb el seu centaure. En Pio-Pio ja no estava per aquests trots, aixi que si un altre dia em raptessin, segurament no hi vindria per poder-me salvar, aixi que tenia que anar em compte amb la gent que em relaccionava.
Vam anar cap el port, ja que en KiKí tenia que partir a un altre destí, això va fer possarnos molt trisitos, ja que potser no ens tornariem a veure. De sobte, vam sentir el carter. Ens vam acostar i el carter, ens va donar una carta per en Pio-Pio. En obrir-la vam poder descobrir que aquella carta havia estat enviada per la seva mare, ja que el tiet d'en Pio-Pio havia aconseguit una feina per a ell.
Vam posar-no's el casca, vam agafar la bicicleta i vam partir cap el nostre destí. Em sentia feliç, ja que tonarva cap a casa, a veure la mare i el cosí.
A mitja nit, el Pio-Pio hi jo ems vam dir adeú. Jo, estava molt trist, ja que tots dos haviem passant grans aventures, un al costat de l'altre. Al sortir per la porta, li vaig donar el meu móbil a en Pio-Pio, aixì un dia podiem quedar per pendre alguna cosa. El meu móbil era: 666909432.
Aquella nit, segurament va ser molt d'ura per en Pio-Pio, però per a mi també. Vaig pasar la nit al càrrer, al costat d'una caixa de cartó. Al matí següent, vaig marxar cap a casa del cosí, on estaven la mare i el cosí. Els segons es feien minuts, els minuts es feien hores, les hores es feien dies... Però finalment vaig arribar, per fi! Havia arribat el moment del retorn!
Vaig entrar per la porta, vaig veure a la mare i al cosí. Em vaig posar a cridar i vaig començar a recordar totes les aventures vivides. Vaig trucar a en Pio-Pio per comunicar-li la noticia. Vam fer el reportatge, el cual només enrocordo d'un parell de paraules: Pio-Pio, Tv4 i França.
FI
